Quan en 1940, un grup de joves de la parròquia de la Sagrada Família va decidir formar un equip de bàsquet, no podia imaginar que avui encara noves generacions continuarien mantenir viu l’esperit de la U.E. GAUDÍ, fundat aquell any com “Sagrada Família”. En 1940, en un moment difícil, ple d’incerteses i inquietuds de l’inici de la postguerra, a un grup de joves de la “Juventut de Acción Católica” de la parròquia de la Sagrada Família, se’ls va acudir que a més de jugar a bàsquet els col·laborar en les activitats de la parròquia, fent trobades d’estudi, visites i partits de ping-pong.
Gent com Joan Planes, Josep Comas, Miquel Pibernat, Jordi Sanmartí, Anton i Josep M. Cardona i altres, envoltats per una sèrie de joves, van començar la tasca bàsica: trobar un lloc on jugar. La resta (un parell de sandàlies, pantalons curts i samarreta) no era difícil d’aconseguir. Trobar on entrenar no era un obstacle perquè només havien de posar una cistella en un racó del jardí de la parròquia i començar a tirar la pilota, però lògicament això no els permetia organitzar partits, només podrien jugar amistosos en camp contrari.El somni era tenir un camp “propi”. La Junta d’obres del Temple de la Sagrada Família els va cedir un sector dins del recinte. S’hauria de netejar, aplanar i treure gran quantitat de pedres i tot tipus d’herbes.
Recordem ara una de les primeres alineacions de l’equip de la “Sagrada Família” de l’any 1941 quan va guanyar l’equip de “Santa. M. del Mar” per 13-21 i va guanyar la Copa en disputa.
Formaren l’equip: Cardona, Salvia, Molina, Sanmartí, Comas i Pi.
El 25 de juliol de 1942 es va inaugurar el camp de basquet de la Sagrada Família, el primer camp de lo que actualment és la UNIÓ ESPORTIVA GAUDÍ. Així, l’equip de “Sagrada Família” ja podria desplegar la seva acció educativa, social i esportiva i desenvolupar la seva feina lliurement per el fet de tenir ja una camp de joc propi.
L’entusiasme de aquella gent jove aviat es va encomanar a altres nois que van formar un segon equip, disposats a aprendre dels grans tot lo que fos possible. Cap al 1945 hi havia tres equips participants en les competicions Diocesanes: un primer equip, un segon o reserva i altre de nens petits. Eren 24 jugadors.
Una de les persones que més empremta va deixar a la UNIÓ ESPORTIVA GAUDÍ és Josep M. Cardona. Encara que el seu dinamisme i la dedicació en diverses activitats parroquials eren prou coneguts, la seva connexió amb el bàsquet és innegable. Va ser per això que es va crear, com un homenatge al Pare Prior de la Cartuja de Montalegre, la Copa Josep M. Cardona, de la qual s’han efectuat més de 40 edicions.
La Col·locació d’una instal·lació elèctrica de tres focus va permetre organitzar partits a la nit, com la Copa Gaudi, que es jugava durant la setmana.
A mida que passava el temps, el nombre de practicants anava creixent, i, lo que al principi semblava una utopia, uns anys més tard ja era una realitat.
Ja que molts equips de bàsquet van néixer al voltant de les parròquies, va ser bastant comú sentir expressions com “San Jose apallissa a San Juan”. Es per així que el nom de “Sagrada Família” va ser canviat per “UNIÓ ESPORTIVA GAUDÍ”, clarament vinculada al nom de temple. Anys més tard, aquest lligam es va reflectir en l’adopció de les “tortugues gaudinianes” que aguanten les grans torres de la Sagrada Família com la mascota del Club.
En aquell temps eren les esglésies, a través de les parròquies, que organitzaven les diferentes competicions esportives, com ara la Lliga Diocesana i Copa JACE. No és sorprenent que la majoria dels equips que actualment estan federats són fruit del treball que es va fer a la Delegació Diocesana d’esports.
El 1948, la UNIÓ DEPORTIVA GAUDÍ va entrar a la Federació Catalana de bàsquet amb dos equips sèniors, mentre que el juvenil i l’infantil es van mantenir en les competicions Diocesanes. Ja hi havia 44 jugadors.
Arribem al primer canvi de camp, per donar una major presència a l’entrada principal de la façana de la Nativitat (carrer lateral Marina) es va haver de construir un doble tram de graons que afectaven al camp. Això obliga al club a reubicar el camp i fer un altre a la cantonada del carrer de Sardenya, dins, encara, del recinte del Temple. Pocs anys més tard, el Congrés Eucarístic Internacional ocasiona l’obertura de carrers al nou camp. Després del Congrés va ser reconstruït en el mateix lloc, però aquesta vegada era una pista de ciment. Va ser el 1952 i va ser el tercer camp del UE GAUDÍ.
El Bàsquet no va ser l’única activitat del UE GAUDÍ. Futbol, ping-pong, escacs i excursionisme feien del UE GAUDÍ en un Club poliesportiu. Deu anys després de la seva fundació, 120 nois eren membres de les diferentes seccions, la UNIÓ ESPORTIVA GAUDÍ tenia, dons, unes bones dosis d’afecció, esportivitat i entusiasme.
Amb els anys les seccions es varen anar dissolent, convertint l’entitat en un club de bàsquet com en els seus orígens.
La UE GAUDÍ va continuar creixent, arribava més gent i el nombre d’equips era insuficient. La millora en l’aspecte esportiu, aconseguint importants llocs en competicions provincials, va juntament amb la contractació de nous jugadors. Van augmentar el nombre d’equips per donar cabuda a tots aquells joves que volien jugar a bàsquet.
El 1955, l’inici de la construcció de la façana de la Passió, va provocar un canvi de camp. Es va traslladar al costat del carrer de Mallorca. Havien passat quinze anys des de la Fundació del club i ja era la quarta pista.
Els responsables del club, veuen que per la pròpia continuïtat era bàsic tenir una cantera. Comença l’escola de bàsquet, un projecte que acollia nens de 7 a 12 anys i encara ara es viva i acull nens i nenes des dels 4 anys.
Mentrestant, les torres de la Sagrada Família seguien creixent la UE GAUDÍ estrena nova pista al 1965. Va ser el cinquè camp de joc, situat al carrer de la Marina, més petit que l’anterior.
En plena dècada dels 60, les costums socials canvien i l’activitat esportiva del Club en va ser un fidel reflex. Els entrenaments en van allargar i els partits es van passar a jugar dissabtes i diumenges, competint amb les sortides dominicals i passejades amb els «600». El 1968 va ser un gran any per al club, el primer equip jugant a la tercera categoria regional, l’equip júnior es classifica per les fases prèvies del Campionat de Catalunya i es va formar el primer equip femení.
Desde sempre la voluntat de la EU GAUDÍ de promoure entre els joves alguna cosa més que esport, com ara l’amistat, companyonia i la recreació ha estat evident. Per reforçar aquest caliu d’amistat surt la idea de una trobada anual on reunir-se, en un acte de germanor, per a tots els que havien estat part del Club. La primera nit del bàsquet de la UNIÓ ESPORTIVA GAUDÍ se celebra el juny de 1972.
El boom d’aquells anys fa que hagin fins a cinc equips, sènior, júnior, juvenil i infantils de nens i un sènior de noies a més de l’escola, on ja havia 60 nois. Amb més jugadors i jugadores, els vestidors eren petits i va haver de fer-se una ampliació i reforma de les instal·lacions el 1973.
Poc a poc es van anar obtenint èxits esportius. Els anys 1974 i 1975 van ser molt importants per a l’equip femení: es va aconseguir el subcampionat de 2ª OAR (esport Diocesà) i el Campionat de Copa en 1974 i el Campionat OAR al 1975. Amb aquests resultats no era estrany que es preparés un segon equip femení. El sènior femení va passar a la categoria regional de la Federació Catalana de bàsquet. Encara que hi va haver una altra novetat de les nenes: es crea l’escola femenina de bàsquet.
En aquests anys daurats equip sènior masculí guanya la Copa President de la Federació Catalana i la temporada 1975-76 va aconseguir pujar a la 3a Divisió Nacional. Allò era realment un esplèndid escenari des del punt de vista esportiu, fins i tot es va sortir de Catalunya per jugar un Campionat amb visites a Mallorca, Menorca i Aragó.
Sumant els diversos equips en competició, les dues escoles, monitors, entrenadors, delegats i directors, 185 persones movien en aquelles dates l’engranatge de l’entitat, estimulant l’esport i formació cívica dels jugadors. Però aquella època feliç no podria durar per sempre, el 1981 i per les obres de les necessitats del temple, la Junta de 0bres anuncia que necessita tot l’espai ocupat pel club. Aquest anunci era definitiu, però no immediat. El Club tenia que deixar els terrenys de la Sagrada Família: va ser el començament d’un llarg camí de les gestions. El treball dels homes del club comença a donar els seus fruits. Hi ha uns terrenys, situats en Rosselló – Sicília – Ptg. Mariné, propietat de La Caixa, ideal per a les necessitats del Club. Tot això requereix als directius de la UE GAUDÍ a moure’s entre alts nivells del Govern Local i Autonòmic. Després de molts esforços, una important empresa de construcció està interessat en el tema, amb possibilitats reals d’arribar a un acord. Fins i tot s’obre una exposició on es reflecteix tot el projecte: tenir un pavelló cobert en propietat. Tot un somni.
Totes les qüestions esportives romandran relegades a un segon lloc tenint en compte la importància del projecte d’infraestructura. La UE GAUDÍ va seguir amb la seva activitat habitual però amb més por que mai abans. Cada dia hi havia més pressió en totes les direccions. El 1983 tenia bones perspectives però un desgraciat accident va fer desaparèixer el director del projecte del camp. El desànim al Club era considerable i al final de 1984, la confusió era la sensació predominant al club. L’any següent, la Junta d’obres comunica al Club que el temps s’esgotava i que cada dia necessitàvem mes el terreny del camp. No obstant això, tot i que arribà a una solució: convertir el joc en un mini-pista. Hi havia molts inconvenients, però així el club tenia un camp on jugar un any més. D’altra banda, el representant de la societat de construcció comunica oficialment que el projecte de Pavelló no podria dur-se a terme.
Malgrat tots aquests conflictes extra-esportius, la UNIÓ DEPORTIVA GAUDÍ segueix creixent dia a dia, amb 7 equips, més jugadors i nous socis i amics que amb la bandera tradicional morada i la tortuga per insígnia seguien donant suport al Club. El 26 de novembre de 1986 va ser una data clau. Aquell malaurat dia la UNIÓ ESPORTIVA GAUDÍ rep per escrit l’ordre per desocupar la pista joc definitivament el 30 de juny de 1987.
Comença el compte enrere. Aquella última temporada a la pista de la Sagrada Família va ser força dolenta tant en l’àmbit esportiu com en l’aspecte emocional. El 1987 hi havia 92 nens i nenes del barri. L’equip sènior perd la categoria després de passar molts anys a segona catalana. Van passar a la tercera categoria preferent. No obstant això, l’escola continua sent una font de moltes il·lusions vers el futur. La desmoralització causada per la pèrdua de la pista va ser un factor decisiu per a jugadors i entrenadors. Mentre que els directius es movien per trobar un nou camp, la pregunta que tothom es feia no era on estaríem l’any següent, sinó si podrien seguir jugant o si la UNIÓ DEPORTIVA GAUDÍ continuaria existint.
No obstant això, la XVI nit del bàsquet assolit un èxit sense precedents. Tots els amics, simpatitzants, jugadors i familiars es van abocar al comiat de la pista que va ser l’escenari de tants i tants moments gloriosos de bàsquet al barri en més de 42 anys d’història. Aquell dia es va fer evident que el club és molt més que una organització dedicada a l’ensenyament i la promoció del bàsquet. És una xarxa en la qual tothom és barreja: els dels primers anys, els que hi son ara, els que vindran després…
El 1 de juliol de 1987 comença el que s’anomena l’exili i es va considerar absolutament essencial que la nova pista fos molt a prop nostre tradicional lloc. Hi havia mes remei que anar de “lloguer” a diferents equipaments. A l’escola La Farigola al Clot es feien els entrenaments dels petits, jugant els seus partits a l’escola Dominiques (Carrer Mallorca), mentre els equips grans jugaven i entrenaven en les instal·lacions dels Lluïsos de Gracia. En aquestes circumstàncies, la tasca esportiva va ser molt difícil. Gairebé es podria dir que els diferents equips no entrenaven, només jugaven els partits que eren al calendari.
Aquella caiguda de la moral es va superar, en part, gràcies a l’estímul constant dels estaments Públics; l’Ajuntament de Barcelona i l’Eixample que es van comprometre a facilitar una nova pista al Club. Van ser temps difícils la UE GAUDÍ tenia por de perdre la «calor», que la distància entre uns i altres acabessin amb l’esperit del Club. Amb tot, la trobada anual es torna a celebrar amb la XVII NIT DEL BÀSQUET del 1988. I faltaven les torres il·luminades del Temple però i sobraven la fe, la confiança i suport de tots aquells que acompanyaven el GAUDÍ. Potser no calia tenir cap por…..
La temporada 1988-89 comença amb una concentració dels jugadors a Sta. M. de Palautordera: 60 jugadors van participar en règim intensiu i els resultats eren impressionants. Aquesta reunió va ser un magnífic incentiu per la continuïtat de la Pedrera del Club. El desenvolupament dels 7 equips masculins i el femení va ser francament satisfactòria, malgrat el ball de les pistes de entrenament i de joc. Al carrer de Borrell entrenaven els equips base i el femení, mentre que els seus respectius partits els jugaven a l’escola Dominiques. Els equips grans continuaren als Lluïsos de Gracia mentre que dos equips mes estaven al recinte esportiu Vintró. Aquest desplegament d’equips i pistes desfan una mica el col·lectiu del Club. No hi ha la convivència que existia abans. No obstant això, no falta l’impuls d’una entitat que encara estava lluitant per sortir d’aquell túnel i tornar a ser el de sempre.
Es va iniciar un nou curs i la UNIO ESPORTIVA GAUDÍ continuava endavant sense camp però ple d’entusiasme. Era molt dur treballar així i la Junta Directiva del Club no podia sinó admirar l’enllaç que van mostrar tots els nois i noies que continuaven entrenant i jugant en aquelles condicions. Aquell mateix any la UE GAUDÍ demostra que encara era el líder del bàsquet al barri. Prova de això es l’organització de les tradicionals “12 hores de bàsquet base” amb motiu de les festes del barri: mobilitzant 18 equips de les diferents entitats amb més de 200 participants. La XVIII NIT DEL BÀSQUET confirma que la UE. GAUDÍ segueix estant molt viva, plena d’il·lusió i força. Des del punt de vista esportiu, els equips es va mantenir bastant en les seves respectives competicions i la segona concentració de l’estiu va ser un gran èxit d’assistència i aprofitament.
El curs 1989-90 comença amb deu equips masculins i l’escola, recollint 150 jugadors, a més d’entrenadors, delegats y coordinadors. Finalment, després d’intenses negociacions, van aconseguir reduir els llocs de joc i entrenament en dues pistes úniques: convertir-se el recinte esportiu Vintro en la pista principal, deixant l’escola Dominiques per els partits de petits i per l’escola. Sembla que tornem a les nostres arrels, en el barri de Sagrada Família, on va néixer la UNIO ESPORTIVA GAUDÍ. Començat l’any 1990, l’Excm. Ajuntament de Barcelona i el districte de l’Eixample ens proporcionen la tant desitjada pista per jugar i entrenar. Aquesta pista, situada a la plaça dels jardins de la Industria carrer St. Antoni M. Claret entre Lepant i Marina es va inaugurar el 17 de febrer de 1990. Els últims entrenaments i partits, incloent-hi les “12 hores de bàsquet” d’aquesta temporada es van celebrar en una pista pròpia. El tradicional sopar, però, es va continuar fent fora del camp, va ser la XIX NIT DEL BÀSQUET. Tres anys, vuit mesos i disset dies d’exili restaven darrere gràcies al treball de molta gent. El 1990 es quedarà en la memòria per a la inauguració de la pista i per les celebracions del 50è aniversari del club.
L’actual pista es troba situada en el mateix recinte que la inaugurada el 1990, però no és la mateixa, la construcció d’una llar d’infants sota les nostres instal·lacions fa que tingui que refer-se la pista i durant els gairebé tres anys de les obres, a mitjan dels 90 el club es va traslladar a les instal·lacions municipals a l’Estació del Nord. Un cop acabades les obres, vam tornar al recinte dels jardins de la indústria a una pista lleugerament mes gran que l’anterior. El pas per l’Estació del Nord va provocar un descens significatiu en el nombre de membres del club que es va arrossegar uns quants anys una vegada de nou a la pista.
En aquets temps i després de moltes actuacions a la pista i esperant i desitjant que alguna administració pensi amb un humil club de barri però amb una gran trajectòria i ens doni una pista coberta, el club torni a estar a nivell similar als millors anys del club en quant a persones que formen part d’ell, ja que entre jugadors i entrenadors, com a socis i membres de la Junta Directiva del club supera les 225 persones.
Durant aquests anys, l’escola de bàsquet ha crescut molt hi han nens i nenes des de els 4 anys, que han esdevingut per federar equips masculins i femenins, que no era el que havia aconseguit desenvolupar durant anys degut a la manca de quòrum. En quant als equips federats els èxits esportius inclouen l’ascens del primer equip a 1a catalana l’any 2003 la fase final del Campionat de Catalunya Infantil Femení, etc… Hem necessitat per poder mantenir un nivell esportiu bo o molt bo per tots els equips, el lloguer des de fa uns anys de una pista coberta que en l’actualitat es al Európolis de Sardenya i que acull els entrenaments de 5 equips masculins i un femení i estem desitjant incrementals a mida que incrementem la qualitat dels nostres jugadors i jugadores. Són molts anys d’història plena de suor i treball però també ple d’alegries i satisfaccions. S’han jugat molts partits de bàsquet amb molts clubs, alguns molt importants i fins i tot es varen fer partits amb equips de NAVY Americana. S’han guanyat i perdut. Moltes persones han passat pel Club i seria impossibles recordar-los tots.
Molts dels nostres jugadors van arribar als 4 anys i han continuat jugant fins el 30, amics i col·laboradors ens han acompanyat en tot moment i els homes i les dones que han ocupat La Junta Directiva no han deixat de treballar mai per al Club, tot sempre fidels a la UE Gaudí. I ARA FEM 75 ANYS