Història del Club

Gent com en Joan Plans, Josep Comas, Miquel Pibernat, Jordi Sanmartí, Antón i Josep M. Cardona i altres, envoltats d'un seguit de joves, van començar la tasca bàsica: buscar un lloc on jugar. La resta (un parell d'espardenyes, pantalons curts i una samarreta) no va ser difícil d'aconseguir. Trobar on entrenar no va ser un obstacle doncs només calia posar una cistella en un racó dels jardins de la Parròquia i començar a tirar la pilota, però lògicament això no els permetia organitzar partits, només podien disputar amistosos en camp contrari. El somni era tenir un camp «propi». La Junta d’Obres del Temple de la Sagrada Família els va cedir un sector dins del recinte. Caldria netejar, aplanar i treure gran quantitat de pedres i tota mena d'herbes.

Recordem una de les primeres alineacions de l'equip de la “Sagrada Família” de l'any 1941 quan va guanyar a l'equip de “Sta. M. del Mar” per 13-21, i es va adjudicar la copa en disputa.

Formaven l'equip: Cardona, Salvia, Molina, Sanmartí, Comas i Pi.

El 25 de juliol de 1942 es va inaugurar el camp de bàsquet de la Sagrada Família, el primer camp del que avui es la UNIÓ ESPORTIVA GAUDÍ. Així doncs, l'equip de la “Sagrada Família” ja podia desplegar la seva acció formativa, social i esportiva i desenvolupar Iliurement la seva tasca al comptar amb un terreny de joc.

L’entusiasme d'aquells joves aviat es va contagiar a altres nois que formaren un segon equip, disposats a aprendre dels grans tot el que era possible. Al voltant de 1945 ja hi havia tres equips participant en les competicions diocesanes: un primer equip, un segon o reserva i un altre de nens petits. Eren 24 jugadors.

Una de les persones que més empremta ha deixat en la UNIÓ ESPORTIVA GAUDÍ és en Josep M. Cardona. Encara que el seu dinamisme i dedicació en diverses activitats de la Parròquia eren prou conegudes, la seva vinculació al bàsquet és innegable. Fou per això que es va crear, com a homenatge al Pare Prior de la Cartoixa de Montalegre, la Copa Josep M. Cardona, de la qual s'han disputat més de 40 edicions.

La col·locació d'una instal·lació elèctrica de tres focus va permetre organitzar partits nocturns, com la Copa Gaudí, que es jugava entre setmana. A mesura que passava el temps, el nombre de practicants creixia i allò que al començament semblava una utopia, pocs anys després era ja una realitat.

Ja que molts equips de bàsquet van néixer al voltant de les Parròquies, era força corrent escoltar expressions com “Sant Josep apallissa a Sant Joan”. Per això es va canviar el nom de “Sagrada Família” per UNIÓ ESPORTIVA GAUDÍ, nom clarament vinculat al Temple. Anys més tard, aquest Iligam es va plasmar en l’adopció de les “tortugues gaudinianes” que suporten les grans torres de la Sagrada Família com a mascota del Club.

En aquella època era l'Església, mitjançant les seves Parròquies, la que organitzava les diferents competicions esportives, com la Lliga Diocesana i la Copa JACE. No és d'estranyar que la major part dels equips que actualment estan federats siguin fruit de la tasca que va portar a terme la Delegació Diocesana d'Esports.

El 1948, la UNIÓ ESPORTIVA GAUDÍ va ingressar a la Federació Catalana de Basquetbol amb dos equips sèniors, mentre que el juvenil i l’infantil es mantingueren a les competicions diocesanes. Ja hi havien 44 jugadors. Arribem al primer canvi de camp; per tal de donar una major presència a l'entrada principal de la façana del naixement (costat carrer Marina) calia construir una doble escalinata que afectava al camp. Això obliga al club a canviar de lloc el camp i fer-ne un altre al cantó del carrer Sardenya, dintre encara del recinte del Temple. Pocs anys després, el Congrés Eucarístic Internacional va motivar l'esbotzament del nou camp. Acabat el Congrés va ser reconstruït al mateix lloc però aquest cop era una pista de ciment. Corria l'any 1952 i aquell fou el tercer camp de la U.E. GAUDÍ.

El bàsquet no era l’única activitat d'aquella U.E. GAUDÍ. Futbol, ping-pong, escacs i excursionisme completaven en un Club pluriesportiu. Deu anys després de la seva fundació, 120 nois integraven les diferents seccions; la UNIÓ ESPORTIVA GAUDÍ comptava amb bones dosis d'afecció, esportivitat i entusiasme. Amb els anys les seccions s’anaren dissolent convertint-se l’entitat en un club de bàsquet com en els seus inicis.

La U.E. GAUDÍ continuà creixent, arribava més gent i el nombre d’equips era insuficients. La millora en l’aspecte esportiu —assolint llocs importants en les competicions provincials— va conjuntament amb la captació de nous jugadors. Augmentaren el número d’equips per tal d'acollir a tots aquells joves que volien jugar a bàsquet.

El 1955, el començament de la construcció de la façana de la Passió va tornar a comportar un canvi de camp. Es passà al costat del carrer Mallorca. Havien passat 15 anys des de la fundació del club i ja era la quarta pista.

Els responsables del club de l’època veuen que per la pròpia continuïtat era bàsic tenir una pedrera. Es posa en marxa l'Escola de Bàsquet, un projecte que acollia nens de 7 a 12 anys i que encara avui viu, incloent nens i nenes des de els 4 anys.

Mentrestant, les torres de la Sagrada Família continuaven creixent i la U.E. GAUDÍ estrena nova pista el 1965. Era el cinquè camp de joc, situat al carrer de la Marina, més petit que l'anterior.

En plena dècada dels 60, els costums socials canviaven i l'activitat esportiva del Club era un fidel reflex. Els entrenaments s'allargaren i els partits es van passar a jugar dissabtes i diumenges, competint amb les sortides dominicals i les passejades en els «600». El 1968 va ser un gran any pel club; el primer equip jugava a la tercera categoria regional, l'equip júnior es classifica per les fases prèvies del Campionat de Catalunya i es formà el primer equip femení.

Des de sempre, la voluntat de la U.E. GAUDÍ de promocionar entre els joves quelcom més que esport —amistat, companyonia i esbarjo— ha quedat palesa. Per reforçar aquest caliu d'amistat s’idea una trobada anual on reunir, en un acte de germanor, a tots els qui havien passat pel Club. La primera Nit del Bàsquet de la UNIÓ ESPORTIVA GAUDÍ es celebra el juny de 1972.

L'auge d'aquells anys fa que hi hagin fins a cinc equips —sènior, júnior, juvenil i infantil de nois i un sènior de noies— a més de l’Escola, on ja hi havia 60 nois. Amb més jugadors i jugadores, els vestuaris es quedaven petits i va caler fer una ampliació i remodelació de les instal·lacions l'any 1973.

De mica en mica s'anaven recollint èxits esportius. Els anys 1974 i 1975 foren molt importants per l'equip femení: s’aconseguí el sots campionat de 2a OAR (esport diocesà) i el Campionat de Copa el 1974 i el primer lloc en el Campionat OAR el 1975. Amb aquests resultats no era estrany que es preparés un segon equip femení. El sènior femení passa a la categoria regional de la Federació Catalana de Basquetbol. Encara hi hagué una altra novetat referent a les noies: es crea l'Escola femenina de bàsquet.

En aquests anys daurats, l'equip sènior masculí guanya la Copa President de la Federació Catalana i la temporada 1975-76 aconseguí l'ascens a la 3a Divisió Nacional. Realment aquella va ser una etapa esplendorosa des del punt de vista esportiu, fins i tot es va sortir de Catalunya per jugar el Campionat amb visites a Mallorca, Menorca i Aragó.

Sumant els diversos equips en competició, les dues Escoles, els monitors, els entrenadors, els delegats i els directius, 185 persones movien en aquelles dates l'engranatge de l'Entitat, estimulant la formació esportiva i cívica dels jugadors. Però aquella època feliç no podia durar per sempre. El 1981 i per necessitats de les obres del Temple, la Junta d'0bres anuncia que precisa tot l'espai que ocupava el club. Aquest anunci era definitiu, però no immediat. El Club havia de marxar del recinte de la Sagrada Família: era el començament d'un llarg camí de gestions. El treball dels homes del club comença a donar fruits. Es troben uns terrenys situats als carrers Rosselló – Sicília - Ptg. Mariné, propietat de La Caixa, ideals per a les necessitats del Club. Tot això obliga els directius de la U.E. GAUDÍ a moure's entre els alts nivells de l'Administració Local i Autonòmica. Després de moltes gestions, una important societat constructora s'interessa per l'afer, amb possibilitats reals d'arribar a un acord. Fins i tot s'inaugura una exposició on es reflectia tot el projecte: tenir un Pavelló cobert en propietat. Tot un somni.

Tots els afers esportius quedaren relegats a un segon lloc donada la importància del projecte d’infrastructures. La U.E. GAUDÍ seguia amb la seva activitat habitual però amb més por que mai. Cada dia hi havia més pressions en tots els sentits. L’any 1983 es tenien bones perspectives però un desgraciat accident va fer desaparèixer el cap del projecte del camp. El desànim al Club era considerable i a la fi de 1984, la confusió era el sentiment predominant en en el club.

L 'any següent, la Junta d'Obres comunica al Club que el temps s 'esgotava i que cada dia els era mes necessari el terreny del camp. Tot i això, encara va sorgir una solució: convertir la pista de joc en una mini-pista. Hi havia molts inconvenients però així el club tenia un camp on jugar un any mes. Per contra, el representant de la societat constructora comunica oficialment que no es podria portar a terme el projecte del pavelló.

A pesar de tots aquests conflictes extra-esportius, la UNIÓ ESPORTIVA GAUDÍ continua creixent dia a dia, amb 7 equips, més jugadors i nous socis i amics que amb la tradicional bandera morada i la tortuga per insígnia continuaven donant el seu suport al Club. El dia 26 de novembre de 1986 va ser una data clau. Aquell malaurat dia la UNIÓ ESPORTIVA GAUDÍ rep per escrit l'ordre d’abandonar la pista de joc definitivament el 30 de juny de 1987.

Comença el compte enrera. Aquella última temporada a la pista de la Sagrada Família fou bastant dolenta tant en l’àmbit esportiu com en l'aspecte anímic. El 1987 hi havien 92 nens i nenes del barri. L'equip sènior perd la categoria després d'estar molts anys a segona catalana. Baixaven un esglaó i passaven a tercera categoria preferent. Amb tot, però, l'Escola continua sent font de moltes il·lusions vers el futur. La desmoralització provocada per la pèrdua de la pista va ser un factor decisiu per jugadors i entrenadors. Mentre els directius es movien per trobar un camp nou, la pregunta que tothom es feia no era on estaríem l'any vinent, sinó si es podria continuar jugant o si la UNIÓ ESPORTIVA GAUDÍ continuaria existint.

Malgrat tot, la XVI NIT DEL BÁSQUET assolí un èxit sense precedents. Tots els amics, simpatitzants, jugadors i familiars es bolquen en el comiat de la pista que va ser escenari de tants i tants moments gloriosos per al bàsquet del barri en més de 42 anys d’història. Aquell dia va quedar palès que el club és molt mes que una Entitat dedicada a l'ensenyament i promoció del bàsquet. Hom hi veu una xarxa en la qual es barreja tothom: aquells dels primers anys, els que hi eren ara, els que vindrien després...

El dia 1 de juliol de 1987 comença el que es va anomenar l’exili, i es considerava absolutament imprescindible que la nova pista fos molt a prop del nostre tradicional lloc. No hi havia més remei que anar de “lloguer” a diferents instal·lacions. AI Col·legi Farigola —El Clot— es feien els entrenaments dels petits, que jugaven els seus partits al Col·legi Dominicas (carrer Mallorca), mentre que els equips grans jugaven i entrenaven a les instal·lacions dels Lluïsos de Gràcia. En aquelles circumstàncies, la tasca esportiva era molt difícil. Gairebé es podria dir que els diferents equips no entrenaven, sols jugaven els partits que marcava el calendari.

Aquella davallada de moral fou superada, en part, gràcies als ànims constants dels estaments públics —Ajuntament de Barcelona i Districte de l'Eixample— que es van comprometre a facilitar una nova pista al Club.

Eren temps difícils. La U.E. GAUDÍ tenia por de perdre el «caliu», que la distancia entre uns i altres acabessin amb l'esperit del Club. Amb tot, la trobada anual torna a celebrar-se amb la XVII NIT DEL BÁSQUET el 1988. Faltaven les torres il·luminades del Temple però sobrava la fe, la confiança i el suport de tots aquells que acompanyaven al GAUDÍ. Potser no calia tenir por...

La temporada 1988-89 comença amb una concentració de jugadors a Sta. M. de Palautordera: participaren 60 jugadors en règim intensiu i els resultats foren formidables. Aquesta trobada va ser un incentiu admirable per a la continuïtat del planter del Club. El desenvolupament dels 7 equips masculins i del femení va ser francament satisfactori, malgrat el ball de pistes d'entrenament i de joc. Al carrer Borrell hi entrenaven els equips de base i el femení, mentre que els seus respectius partits els jugaven a l’Escola Dominicas. Els equips grans seguien als Lluïsos de Gràcia mentre que dos equips més estaven al recinte esportiu Vintró. Aquest desplegament d 'equips i pistes desfà una mica el col·lectiu del Club. No hi havia la convivència que existia abans. Amb tot, no hi manca l'empenta d'una entitat que continuava lluitant per sortir d'aquell túnel i tornar a ser la de sempre.

Un nou curs s’inicià, i la UNIÓ ESPORTIVA GAUDÍ continuava tirant endavant sense camp però plena d'entusiasme. Era molt dur treballar així i la junta directiva del Club no podien més que admirar el vincle que van demostrar tots els nois i noies, que continuaven entrenant i jugant en aquelles condicions.

Aquell any la U.E. GAUDÍ demostra que seguia sent el capdavanter del bàsquet del Barri. N'és una bona prova l'organització de les tradicionals “12 hores de bàsquet-base” amb motiu de les festes del Barrí: es mobilitzaren 18 equips de diverses entitats amb mes de 200 participants. La XVIII NIT DEL BÁSQUET ratifica que la UE. GAUDÍ continuava viva, plena d'entusiasme i força. Des del punt de vista esportiu, els equips es mantingueren mitjanament en les seves respectives competicions i la segona concentració d'estiu va suposar un gran èxit d’assistència i aprofitament.

El curs 1989-90 comença amb deu equips masculins i l'Escola, aplegant 150 jugadors, a més d'entrenadors, encarregats i delegats. Per fi, després d'intenses gestions, aconseguim reduir els punts de joc a dues úniques pistes: convertim el recinte esportiu Vintró en la pista principal, quedant el Col·legi Dominicas per als partits dels equips petits i per a l'Escola. Sembla que retornem a les nostres arrels, al barri de la Sagrada Família, on nasqué la UNIÓ ESPORTIVA GAUDÍ. Encetat 1'any 1990,l'Excm. Ajuntament de Barcelona i eI Districte de l'Eixample ens faciliten, la tan desitjada pista per jugar i entrenar. Aquesta pista, situada a la Placa dels Jardins de la Indústria —carrer St.Antoni M.Claret, entre Lepant i Marina—s'inaugura el 17 de febrer de 1990. Els últims entrenaments i partits, incloses les “12hores de bàsquet” d'aquella temporada van poder celebrar-se en una pista pròpia. El tradicional sopar, però, es va continuar fent fora del camp, va ser la XIX NIT DEL BÁSQUET. Tres anys, vuit mesos i disset dies d’exili quedaven enrera gràcies a la feina de molta gent. L’any 1990 quedarà a la memòria per la inauguració de la pista i per les celebracions del 50 aniversari del club.

La pista actual s’erigeix en el mateix recinte que aquesta inaugurada el 1990 però no és la mateixa, la construcció d’una escola bressol sota les nostres instal·lacions fa que s’hagi de refer la pista i durant els gairebé tres anys d’obres a mitjans dels 90 el club es muda a les instal·lacions municipals de l’Estació del Nord. Un cop acabades les obres, es va tornar al recinte dels Jardins de la Indústria en una pista lleugerament més gran que l’anterior.

El pas a l’Estació del Nord va provocar un important descens en el número de membres del club que es va arrossegar durant uns anys un cop de nou a la pista. Ara tornem a estar en nivell similars als dels millors anys del club, ja que entre jugadors/es, entrenadors/es, socis/es i membres de la junta directiva el club sobrepassa els 150 membres. Durant aquests anys s’ha renovat l’Escola de Bàsquet, que havia quedat reduïda a un petit nombre d’infants i ara aplega nombrosos nens i nenes a partir dels 4 anys; s’han tornat a federar equips femenins, que no s’havien pogut formar durant anys per falta de quòrum; i entre els èxits esportius destaca l’ascens del primer equip a 1a catalana l’any 2003. Són molts anys d’història plens de suor i treball però també plens d'alegries i satisfaccions. S'han disputat molts partits de bàsquet, s'ha jugat amb molts Clubs, alguns de molt importants i fins i tot es van fer partits amb equips de la NAVY Americana. S'ha guanyat i s'ha perdut. Molta gent ha passat pel Club i seria impossible recordar-los a tots.

Molts dels nostres jugadors van arribar als 7 anys i han continuat jugant fins als 30, amics i socis ens han acompanyat en tot moment i els homes i dones que han ocupat la junta directiva no han deixat mai de treballar pel Club, tots plegats fidels sempre a la U.E. Gaudí.

Font: llibre que es va editar pel 50 aniversari del club i que va escriure en Sebastià Fornells, que fou durant 40 anys secretari general del club i president fins al 1994. Drets d'autor per U.E. Gaudi Online Drets reservats.